Com recórrer la Taxa de residus de l’Ajuntament de Sant Cugat?

• Pagar primer la taxa: recórrer no eximeix del pagament, però si el recurs prospera es tornarà limport abonat.
• Presentar el recurs en el termini d’un mes des de la notificació de la liquidació.
• No cal advocat ni procurador.
• Omple el text tipus preparat per Sant Cugat En Comú Podem i adjunta el rebut del pagament.
• Presentar-ho davant la seu electrònica de l’Ajuntament de Sant Cugat. També ho pots fer de forma presencial a la OAC l’Ajuntament de Sant Cugat.

*La descàrrega pot donar error en versió mòbil. Recomanem fer servir PC.

---

A l’EXCEL·LENTÍSSIM  AJUNTAMENT DE SANT CUGAT DEL VALLÈS

D. ……………………, amb DNI núm. ……………, major d’edat i amb domicili, a efectes de notificacions, al carrer …………………, núm. …………, codi postal ………… de Sant Cugat del Vallès, actuant en nom propi i com millor procedeixi en Dret,

EXPOSA

I. Que, en data …., m’ha estat notificada la liquidació de la Taxa del Servei de Gestió de Residus Municipals Domèstics, referida al domicili abans indicat, emesa per l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, per un import de …. euros. A l’efecte oportú, i com a DOCUMENT 1, s’adjunta còpia de la citada liquidació.

II. Que, considerant tant aquesta Liquidació com la Taxa esmentada contràries a dret i lesives per als drets i interessos legítims de qui subscriu, per mitjà del present escrit interposo RECURS DE REPOSICIÓ contra l’acte de notificació indicat, en aplicació de l’article 14.2 del Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei reguladora de les Hisendes Locals, tot això d’acord amb les següents: 

AL·LEGACIONS

PRÈVIA. L’ORDENANÇA FISCAL QUE FONAMENTA LA LIQUIDACIÓ IMPUGNADA ADOLEIX DE VICIS DE NUL·LITAT I ANUL·LABILITAT INSALVABLES

La liquidació impugnada es fonamenta en l’Ordenança Fiscal número 26 per la qual es regulen les Taxes per la prestació del servei de gestió de residus municipals (publicada al BOPB  el 31 de desembre de 2024, en endavant OF) que, alhora, va ser aprovada amb fonament a la Llei 7/2022, de 8 d’abril de residus i sòls contaminats per a una economia circular.

En concret, l’article 11.3 de la Llei 7/2022 disposa que:

“En el caso de los costes de gestión de los residuos de competencia local, de acuerdo con lo dispuesto en el texto refundido de la Ley reguladora de las Haciendas Locales, aprobado por Real Decreto Legislativo 2/2004, de 5 de marzo, las entidades locales establecerán, en el plazo de tres años a contar desde la entrada en vigor de esta ley, una tasa o, en su caso, una prestación patrimonial de carácter público no tributaria, específica, diferenciada y no deficitaria, que permita implantar sistemas de pago por generación y que refleje el coste real, directo o indirecto, de las operaciones de recogida, transporte y tratamiento de los residuos, incluidos la vigilancia de estas operaciones y el mantenimiento y vigilancia posterior al cierre de los vertederos, las campañas de concienciación y comunicación, así como los ingresos derivados de la aplicación de la responsabilidad ampliada del productor, de la venta de materiales y de energia”

L’anterior article regula el mandat legal de les entitats locals de cobrir, a través d’un instrument jurídic tal com és una taxa o una prestació patrimonial de caràcter públic, el cost de la gestió directa  o indirecta de residus.

Però  el cert és que l’ordenança fiscal vulnera el que es disposa en l’art. 20.6 del Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei Reguladora d’Hisendes Locals (d’ara endavant, el “TRLHL”), així com el mandat contingut en la Llei 7/2022 i, també, alguns dels principis generals d’ordenació de les taxes, per la qual cosa pateix de vicis jurídics rellevants que determinen la seva anul·labilitat i/o nul·litat, la qual cosa inexorablement comporta la nul·litat dels actes d’aplicació.

Passem a detallar-los a les següents al·legacions.

PRIMERA.- L’ORDENANÇA FISCAL CALIFICA DE FORMA ERRÒNIA LA PRESTACIÓ: NO ÉS UNA TAXA

L’art. 11.3 de la Llei 7/2022 estableix que, en relació amb els costos de gestió dels residus de competencial local, d’acord amb el que es disposa al TRLHL, les entitats locals establiran, en el termini de tres anys a comptar des de la seva entrada en vigor, «una tasa o, en su caso, una prestación patrimonial de carácter público no tributaria ».

En aquest sentit, la Llei 7/2022 no estableix quina ha de ser la naturalesa jurídica de la contraprestació que han d’exigir les entitats locals per la gestió dels residus, sinó que es remet al que es preveu en el TRLHL per a dilucidar si s’ha d’aprovar una taxa o una prestació patrimonial de caràcter públic no tributària.

Per a comprendre l’anterior, s’ha de tenir present que, després de la reforma operada per la Llei 9/2017, de 8 de novembre, es va afegir un nou apartat sisè a l’art. 20 TRLHL, en el qual es va especificar què havia d’entendre’s per prestació patrimonial de caràcter públic no tributari en l’àmbit dels serveis públics locals. En particular, el text legal en vigor en el moment en el qual es va aprovar l’ordenança fiscal que s’impugna diu el següent:

«Las contraprestaciones económicas establecidas coactivamente que se perciban por la prestación de los servicios públicos a que se refiere el apartado 4 de este artículo, realizada de forma directa mediante personificación privada o mediante gestión indirecta, tendrán la condición de prestaciones patrimoniales de carácter público no tributario conforme a lo previsto en el artículo 31.3 de la Constitución.

En concreto, tendrán tal consideración aquellas exigidas por la explotación de obras o la prestación de servicios, en régimen de concesión, sociedades de economía mixta, entidades públicas empresariales, sociedades de capital íntegramente público y demás fórmulas de Derecho privado.

Sin perjuicio de lo establecido en el artículo 103 de la Ley de Contratos del Sector Público, las contraprestaciones económicas a que se refiere este apartado se regularán mediante ordenanza. Durante el procedimiento de aprobación de dicha ordenanza las entidades locales solicitarán informe preceptivo de aquellas Administraciones Públicas a las que el ordenamiento jurídico les atribuyera alguna facultad de intervención sobre las mismas».

En conseqüència, per tal de precisar la qualificació jurídica que mereix una contraprestació establerta per un servei públic local, cal atendre, en primer lloc, a si es tracta o no d’un servei de sol·licitud o recepció voluntària per als administrats [art. 20.1.B).a) TRLHL]. Pel que fa a la present ordenança, allò que s’està remunerant és la prestació del servei de gestió de residus de competència municipal, que és un servei de recepció obligatòria tant respecte dels béns immobles residencials com dels no residencials. En aquest sentit, queda clar (i ningú no ho discuteix) que no es tracta d’un servei de recepció voluntària, motiu pel qual ha de ser qualificat necessàriament com una prestació patrimonial de caràcter públic (STC 185/1995).

Assentat l’anterior, la qüestió rau a dilucidar si es tracta d’una prestació patrimonial de caràcter públic tributària (taxa) o no tributària. I el criteri de diferenciació, tal com apareix a l’art. 20.6 TRLHL (la constitucionalitat del qual fou, per cert, refermada en la STC 63/2019), serà la forma en què es presti el servei públic local pel qual s’exigeix la contraprestació:

a) Serà prestació patrimonial de caràcter públic no tributària si es presta «de forma directa mitjançant personificació privada o mitjançant gestió indirecta».

 b) Serà una taxa en la resta de supòsits, és a dir, si es presta de forma directa mitjançant personificació pública.

 Atès que l’art. 20.6 TRLHL fa referència a la forma concreta de gestió del servei públic, s’està produint un reenvio a la normativa administrativa reguladora dels serveis públics locals, en particular al que preveu l’art. 85.2 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, Reguladora de les Bases del Règim Local (LBRL), on s’estableix que:

«2. Los servicios públicos de competencia local habrán de gestionarse de la forma más sostenible y eficiente de entre las enumeradas a continuación:

A) Gestión directa:

a) Gestión por la propia Entidad Local.

b) Organismo autónomo local.

c) Entidad pública empresarial local.

d) Sociedad mercantil local, cuyo capital social sea de titularidad pública.

(…)

B) Gestión indirecta, mediante las distintas formas previstas para el contrato de gestión de servicios públicos en el texto refundido de la Ley de Contratos del Sector Público, aprobado por Real Decreto Legislativo 3/2011, de 14 de noviembre».

En virtut del que s’ha exposat, per què la contraprestació aprovada per l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès tingués caràcter de taxa seria necessari que el servei de recollida de residus fos prestat de manera directa, bé per la pròpia entitat local, bé a través d’un organisme autònom local. És molt rellevant tenir present que no ens trobem únicament davant d’una interpretació del precepte legal feta per aquesta part, sinó que aquest criteri ha estat establert pel Tribunal Suprem de manera reiterada i constant, entre d’altres, en les SSTS de 23 de juny de 2020, ECLI:ES:TS:2020:1839, i de 23 de juny de 2021, ECLI:ES:TS:2021:2628, que poden resumir-se en el següent:

«Así las prestaciones patrimoniales públicas no tributarias se establecen coactivamente a los ciudadanos, y tienen por objeto los mismos servicios que tienen o pueden tener las tasas, prestándose el mismo no por la entidad local sino -aparte de la gestión directa por empresa pública de capital íntegramente municipal o por entidad pública empresarial-, mediante gestión indirecta» (STS de 23 de junio de 2020, ECLI:ES:TS:2020:1839, FD 3º).

Tanmateix, com és notori, l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, no presta aquest servei de manera directa, sinó que porta licitant-lo i contractant empreses privades per a la seva gestió.

El més recent, i, en concret, en data 18 de novembre de 2024 mitjançant Acord del ple de l’Ajuntament, de Sessió AJT/PLE/17/2024 s’acordà adjudicar el Lot corresponent al contracte de neteja viària i recollida i transport de residus del municipi a favor de la Unió Temporal d’Empreses (UTE) VALORIZA SERVICIOS AMBIENTALES, S.A. – ACCIONA SERVICIOS URBANOS, S.L. (UTE VALORIZA-ACCIONA) per una durada de 10 anys (des de l’1 de gener de 2025) i un pressupost total màxim de 116.023.544,12.-€ (IVA exclòs), és a dir, de 127.625.899,19.-€ (IVA inclòs del 10%).

Conseqüentment, les despeses que es els costos que es volen recaptar mitjançant la contraprestació que aquí s’impugna provenen d’un contracte de concessió de serveis i de gestió de servei públic. En tots tres casos es tracta d’una tècnica de gestió indirecta que, d’acord amb el que disposa l’art. 20.6 TRLHL en relació amb l’art. 85.2 LBRL, condueix necessàriament a una única conclusió: jurídicament, la contraprestació no pot tenir el caràcter de taxa, sinó de prestació patrimonial de caràcter públic no tributària.

SEGONA. – NECESSITAT D’ANUL·LAR L’ORDENANÇA FISCAL COM A CONSEQÜÈNCIA DE LA QUALIFICACIÓ JURÍDICA ERRÒNIA

Tal com s’ha posat de manifest, el fet que el servei de recollida de residus es presti de manera indirecta comporta necessàriament que la contraprestació exigida mereixi la qualificació jurídica de prestació patrimonial de caràcter públic no tributària, en lloc de l’errònia qualificació de taxa atorgada per l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.

Aquest evident error en la qualificació jurídica de la prestació té conseqüències molt rellevants pel que fa a la validesa de l’ordenança fiscal que aquí s’impugna. En efecte, les diferències entre la taxa i la prestació patrimonial de caràcter públic no tributària afecten tant a la regulació substantiva com a la relativa al procediment d’aprovació: les taxes s’han d’aprovar mitjançant el procediment específic propi de l’ordenança fiscal, mentre que les prestacions patrimonials de caràcter públic no tributàries, atesa la seva naturalesa, s’han d’aprovar mitjançant el procediment ordinari de les ordenances locals.

Es tracta de procediments clarament diferenciats, tal com ha tingut ocasió d’aclarir el Tribunal Suprem. En efecte, davant de la regulació general de la potestat reglamentària local, continguda en la legislació de règim local, el procediment d’elaboració i aprovació de les ordenances fiscals es recull en una llei especial per raó de la matèria, el TRLHL, cosa que determina que siguin aplicables les normes específiques procedimentals contingudes a l’art. 17 TRLHL, i això «tanto respecto a la no exigencia de trámites previstos en la LPAC, como es la consulta pública previa del art. 133.1 LPAC, como respecto a los trámites adicionales o distintos que se prevén en el TRLHL» (STS de 31 de enero de 2023, ECLI:ES:TS:2023:227, FD 5º).

Fins aquí s’ha demostrat que la qualificació jurídica ha estat equivocada i que, en conseqüència, no s’havia de seguir el procediment específic de l’ordenança fiscal, sinó el genèric de l’ordenança local. Només resta dilucidar quina ha de ser la conseqüència jurídica d’aquest error. Afortunadament, no cal realitzar una tasca d’interpretació laboriosa al respecte, ja que fa tot just uns mesos que el Tribunal Suprem ha establert quina ha de ser la conseqüència: la nul·litat de l’ordenança fiscal impugnada.

En efecte, en la STS de 11 de diciembre de 2024 (ECLI:ES:TS:2024:6015) es va abordar el recurs de cassació interposat contra la modificació d’una taxa de l’Ajuntament de Manzanares, mitjançant el qual es pretenia «determinar si la regulación de las contraprestaciones económicas percibidas por la prestación de determinados servicios públicos, en el caso de que se realice de forma directa, mediante personificación privada, o mediante gestión indirecta, deben estar contempladas, necesariamente, para su devengo en una ordenanza de prestación patrimonial de carácter público no tributario o, por el contrario, es suficiente con que vengan reguladas por una ordenanza fiscal reguladora de la tasa por la prestación de servicios públicos». Com es pot veure, l’objecte d’aquesta sentència és exactament el mateix que el d’aquest recurs.

Ara bé, el Tribunal Suprem, després de recordar les modificacions legals i jurisprudencials produïdes fins al moment, assenyala que, amb el text legal vigent, s’ha de fixar com a doctrina jurisprudencial que «la regulación de las contraprestaciones económicas percibidas por la prestación de determinados servicios públicos, en esta ocasión, el suministro de agua potable, mediante gestión indirecta, no se contemplará en una ordenanza fiscal reguladora de la tasa por la prestación de tales servicios públicos» (FD 3º).

Així, en constatar que el servei es prestava mitjançant una fórmula de gestió indirecta (concessió) i que, per tant, es tractava d’una prestació patrimonial de caràcter públic no tributària, el Tribunal Suprem arriba a la conclusió que això «nos conduce a rechazar que estemos ante una tasa, lo cual lleva a la anulación de la modificación de la Ordenanza Fiscal reguladora de la tasa por suministro de agua, alcantarillado y depuración del Ayuntamiento de Manzanares» (FD 3º in fine).

Per tant, l’aplicació directa d’aquesta recent doctrina jurisprudencial hauria de conduir, necessàriament, a l’anul·lació de l’ordenança fiscal impugnada.

TERCERA. L’ORDENANÇA FISCAL NO INCLOU TOTS ELS ELEMENTS DE LA QUANTIFICACIÓ DEL TRIBUT.

L’article 16 del TRLRHL exigeix que les ordenances fiscals regulin tots els elements de quantificació del tribut, i el Tribunal Supremo ha establert en una jurisprudència reiterada que resulta jurídicament exigible que tots els elements de quantificació es recullin en l’ordenança fiscal.

Tanmateix, l’OF no conté tots els elements de quantificació de la taxa, contravenint obertament aquest mandat legal. Aquesta omissió de dades essencials per a la quantificació de la taxa s’aprecia, en concret, en relació amb diversos paràmetres necessaris per quantificar la quota tributària.

En efecte, pel que fa a la quota tributària dels immobles d’ús residencial, l’OF no inclou les dades imprescindibles següents per a la seva quantificació:

1.  Número d’empadronats: la taxa només té en compte el valor cadastral de l’habitatge, sense considerar el nombre de persones que l’habiten.

2.  Quantitat de residus generats per persona, any i barri: també és una dada essencial per quantificar la quota tributària, però no es recull expressament en l’OF.

3. Percentatge de residus separats correctament: tampoc no hi ha cap menció al percentatge de residus separats correctament al municipi, ni tan sols per barris. Es tracta d’una dada clarament necessària per a la quantificació de la quota tributària, ja que aquesta ha de tenir una clara vocació d’incentivar la reducció de residus.

Un cas semblant es produeix amb la quota tributària dels immobles d’ús no residencial, la quantificació de la qual s’ha de realitzar simplement en funció del valor cadastral de l’immoble, així com del seu ús.

Aquesta omissió de dades essencials per a la liquidació del tribut determina la il·legalitat de la taxa impugnada, ja que suposa una contravenció oberta del mandat contingut a l’article 16 del TRLRHL i situa el contribuent en una clara posició d’indefensió, atès que no pot contrastar l’aplicació correcta dels criteris de quantificació de la taxa quan aquests no figuren en la disposició general aplicable.

QUARTA. L’ORDENANÇA FISCAL NO DISTRIBUEIX ELS COSTOS EN FUNCIÓ DE LA GENERACIÓ DE RESIDUS, TAL COM EXIGEIX LA LLEI 7/2022

L’article 11 de la Llei 7/2022 estableix un nou marc jurídic per a l’establiment de la taxa de residus, atès que exigeix que la taxa no sigui deficitària i imposa l’aplicació del principi de pagament per generació respecte de cada activitat individualment considerada.

Tanmateix, l’OF fa una distribució de costos entre els destinataris del servei que amb prou feines té en compte la generació de residus, perquè únicament distribueix els costos en funció del valor cadastral de l’immoble.

No té en compte, per tant, ni el nombre de persones que habiten l’immoble, ni les dades de generació de residus i/o reciclatge d’aquests residus al municipi i al barri.

Per tant, és evident que l’ordenança fiscal impugnada no compleix amb «las nuevas exigencias introducidas a través de la Directiva 2018/851 y de la Ley 7/2022 en lo que atañe a la “determinación previa del volumen de residuos generados -por generación- respecto de cada actividad individualmente considerada”», tal com reclama la normativa citada i recordava la STS de 13 de mayo de 2024 (ECLI:ES:TS:2024:2668).

La taxa, en distribuir el 100% del cost de gestió de residus en funció del valor cadastral de l’immoble afectat, a més de vulnerar el mandat contingut en la Ley 7/2022, aplica un criteri de quantificació pràcticament coincident amb el de l’Impost sobre Béns Immobles, cosa que resulta clarament contrària al que exigeix la normativa esmentada.

Així, i tal com venim indicant, les regles de quantificació de la quota tributària en immobles d’ús residencial vulneren el mandat legal de distribuir els costos en funció de la generació de residus pels motius següents:

Per no tenir en compte el nombre de persones que viuen a cada immoble.

L’article 5 de l’OF estableix els criteris de determinació de la quota tributària, indicant únicament que «La quota tributària consistirà en una quantitat anual que vindrà determinada pel tram de valor cadastral on es trobi (basat en el padró de l’Impost de Béns Immobles) i en funció de l’ús cadastral que tingui establert l’immoble.»

Resulta, per tant, evident que l’Ajuntament s’ha limitat a agafar les dades del valor cadastral de l’immoble —valors que ja utilitza per al cobrament de l’IBI— sense tenir en compte cap altre element que determini el cost real de la gestió del servei de recollida i valorització dels residus. Per a l’Ajuntament, és totalment irrellevant el nombre real d’empadronats en cada habitatge, així com també resulta irrellevant el volum de residus generat per cada immoble i el compromís del contribuent amb el reciclatge correcte.

Per això, i atenent a l’actual configuració de la taxa, el nombre d’empadronats a cada habitatge no és rellevant per determinar la quota, perquè pagarà el mateix una vivenda amb un únic empadronat que una altra amb nou persones empadronades, ja que a tots els immobles se’ls aplica la mateixa tarifa.

Per no tenir en compte l’actuació de cada contribuent en la separació de residus.

L’OF prescindeix completament de l’actuació individual del contribuent. L’actuació del contribuent individualment considerat és totalment irrellevant per a la quantificació de la taxa, ja que tots els contribuents del municipi paguen la mateixa quota amb independència que facin una separació de residus exemplar o, al contrari, cap discriminació.

Això es desprèn de la configuració de la quota, que —novament— només utilitza el valor cadastral de l’immoble per al seu càlcul, cosa que impedeix una quantificació de cada activitat individualment considerada, tal com exigeix la jurisprudència del Tribunal Suprem abans citada.

D’altra banda, les regles de quantificació de la quota tributària en immobles d’ús no residencial també vulneren el mandat legal de distribuir els costos en funció de la generació de residus pels motius següents:

Per no tenir en compte la generació de residus de cada contribuent.

Igual que abans, aquí també s’ignora la dada singularitzada de la generació de residus.

Això significa que la quota serà la mateixa per a un contribuent que obri el seu local un dia a la setmana i separi curosament els residus, que per a un altre que exerceixi activitat empresarial set dies a la setmana i no separi cap residu. I això, com és obvi, és totalment il·lògic i, a més, antijurídic, perquè vulnera el que disposa la Ley 7/2022.

La regla seria raonable si els diferents «usos cadastrals» agrupessin immobles similars, és a dir, immobles amb una capacitat semblant de generació de residus. Però no és així, perquè aquesta classificació va ser elaborada fa molts anys amb la finalitat d’agrupació d’immobles segons costos de construcció similars. És perfectament possible que diferents immobles amb un mateix «uso catastral» desenvolupin activitats totalment diferents, amb capacitats de generació de residus radicalment diverses.

CINQUENA. PROJECCIÓ DE LES IRREGULARITATS ANTERIORS A LA LIQUIDACIÓ IMPUGNADA. NECESSITAT DE DECLARACIÓ DE NUL·LITAT DE LA TAXA

Les il·legalitats recollides en els apartats anteriors determinen la il·legalitat de l’ordenança fiscal, cosa que comporta la il·legalitat dels actes dictats en aplicació d’aquesta, com ara la liquidació impugnada en la present reclamació.

A més, cal destacar expressament que les irregularitats de les regles de quantificació de la taxa exposades en les al·legacions anteriors comporten l’anul·labilitat de la liquidació impugnada perquè, en considerar-se nul·la la taxa, en estar configurada com un tribut de contingent o repartiment, les quotes incorrectament quantificades per a alguns contribuents determinen una disminució d’ingressos que implica necessàriament un increment de les quotes de la resta de contribuents. Per això, la incorrecta quantificació de les liquidacions d’un grup de contribuents determina la il·legalitat de totes les liquidacions, ja que la Llei 7/2022 exigeix que la taxa no sigui deficitària i, per aquest motiu, s’ha distribuït el cost total de la prestació del servei entre tots els contribuents.

Consegüentment, i per tot l’anterior, s’ha de declarar necessàriament la nul·litat de l’OF recorreguda, atès que manca de tots els criteris necessaris per a la seva quantificació, d’acord amb la legislació que la regula.

SISENA.- NUL·LITAT DE LA TAXA, ATÈS QUE LA SEVA CONFIGURACIÓ CAREIX DE FINALITAT MEDIAMBIENTAL I VULNERA EL PRINCIPI “QUI CONTAMINA, PAGA”

Convè tenir present, finalment, que, d’acord amb l’article 11.1 de la Llei 7/2022, els costos relatius a la gestió de residus han de ser sufragats pel productor inicial dels residus “d’acord amb el principi «qui contamina paga»”.

Això implica que l’instrument jurídic que s’hagi d’aplicar per sufragar el cost de gestió i tractament dels residus domèstics ha de tenir una finalitat mediambiental clara, és a dir, que la seva imposició tingui per objectiu la protecció del medi ambient, desincentivant conductes contaminants i fomentant pràctiques sostenibles.

En conseqüència, la taxa implantada per l’Ajuntament ha de subjectar-se, en tot cas, al principi de “qui contamina paga”, no només perquè es tracta d’un tribut amb una marcada finalitat mediambiental, sinó perquè així es desprèn de la normativa que regula aquest tribut.

Tanmateix, la taxa implantada per l’Ajuntament de Sant Cugat té poc a veure amb aquest principi. No paga qui contamina, sinó únicament qui disposa d’un habitatge al municipi. És a dir, en la quantificació de la quota tributària no es té en compte cap element que permeti establir o calcular una quota que pugui estar relacionada —ni que sigui mínimament— amb el cost efectiu de gestió dels residus generats.

L’import del tribut s’hauria de determinar en funció de la intensitat contaminant de l’activitat —si es generen més o menys residus, i si aquests es reciclen o no.

Així, tal com hem vingut al·legant, l’Ordenança Fiscal núm. 26 de 2025 no ha tingut en compte el cost real de la gestió de residus, ni tampoc el nombre de residus generats o tractats.

De forma contrària a l’esperit de la norma, la taxa per la prestació del servei de gestió de residus municipals no fomenta el correcte tractament de residus des de l’origen, ni preveu incentius per a la reducció de la generació de residus o el correcte reciclatge.

Es tracta, per tant, d’un tribut mediambiental que vulnera des de l’inici el principi europeu establert a l’article 191.2 del TFUE, de qui contamina paga, i la seva òbvia manca de finalitat mediambiental en la configuració no només determina clarament la voluntat recaptatòria d’aquest Ajuntament, sinó que constitueix una clara vulneració del principi de capacitat econòmica del contribuent (art. 31 CE), atès que en cap cas s’han tingut en compte els recursos econòmics de les persones obligades al seu pagament.

Per tot això, la taxa resulta evidentment nul·la, ja que manca clarament de finalitat mediambiental i vulnera el principi europeu rector de la política mediambiental de qui contamina paga (art. 191.2 TFUE), així com el principi constitucional de capacitat econòmica (art. 31 CE).

De tot l’anterior es conclou que la liquidació impugnada, així com la disposició general que la fonamenta, presenta vicis que comporten irremeiablement la seva declaració de nul·litat i anul·lació.

En virtut de l’anteriorment exposat,

SOL·LICITO,  que es tingui per presentat en temps i forma el present escrit, es tingui per formulat RECURS POTESTATIU DE REPOSICIÓ contra la liquidació de la Taxa del Servei de Gestió de Residus Municipals Domèstics, referida al domicili abans indicat, emesa per l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, per un import de …. Euros i, en la seva virtut, acordi:

–   La declaració de nul·litat de la Taxa del Servei de Gestió de Residus Municipals Domèstics regulada per l’Ordenança Fiscal núm. 26 de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès

–   L’anul·lació de la liquidació de la taxa del Servei de Gestió de Residus Municipals Domèstics objecte del present recurs, amb la corresponent devolució del seu import.

A Sant Cugat del Vallès, a ….. de ….. de 2025

FIRMA DEL RECORRENT